FA CALOR...
És molt habitual en aquests dies escoltar per tot arreu la calor que fa, les altes temperatures a les quals ens "sotmetem", com patim la força del Sol i com ens hem d'enfrontar a aquest patiment. Curiosament, cada any ens trobem amb els comentaris de que cada cop fa més calor, que any rera any augmenten les temperatures, que la Terra s'escalfa a tota pressa i que nosaltres, pobres "humans", només fem que patir.
Sembla que sigui de vital importància tenir a tota hora una temperatura ambient adequada, feta a mida pels nostres desigs, que la suor ja no formi part de la vida moderna i que el fet de tenir calor no sigui més que una tortura pels nostres sentits.
És com si ja no puguem viure sense els aparells d'aire condicionat, o sense aquests ventiladors que més que ventiladors, semblen propulsors d'avió escopint ventades enlloc de brisa suau com la que originen els litorals per compensar les diferències de temperatura de la terra respecte al mar. Fins i tot, sembla que els ventalls ja no existeixin i que el fet de dur-ne un a la bossa només sigui cosa de iaies i, a més, què feixuc! haver de moure el canell...
I dic jo, no serà que enlloc de que la cosa sigui cada cop més insuportable, som nosaltres qui no ens sabem adaptar? Ens hem parat mai a pensar què fem?
A mi em sembla que el que passa és que cada cop ens separem més del medi, ens aïllem en les nostres cases, oficines, botigues i cinemes tots ben frescos amb l'aire condicionat i perdem el contacte amb la realitat, amb aquest exterior que no és més que part del nostre ésser i que, inevitablement, ens acompanya en el nostre viure.
Em sembla que, enlloc d'entendre que és normal que quan el Sol està més a prop fa més calor, que està bé expel•lir suor pels nostres porus de la pell (de fet, suar és una funció biològica molt important) acceptar que és inevitable que interaccionem amb el medi, amb la natura, amb aquest esdevenir del qual en som part important, em sembla que enlloc de tot això, no fem més que allunyar-nos, aniquilar les sensacions i conseqüentment, separar-nos d’allò que també som nosaltres. Fins i tot sembla que la natura només sigui una fera que ens ataca amb la seva força desmesurada, separada de nosaltres i preparada per envestir-nos en qualsevol moment.
Estem tant aferrissats en la fugida de l’experiència, de les sensacions que no ens agraden, que ja ens estem oblidant de qui som. Què lluny estem de sentir com quan érem petits, en aquelles tardes caloroses d’estiu, asseguts a la falda de la nostra iaia i ventant-nos amb aquell vano tant antic i bonic. Quan es podia suar sense avergonyir-se, quan a la gent no li calia dutxar-se tres cops al dia, quan s’obrien les finestres i corria l’aire, quan esperàvem quiets sense haver de fer coses o anar a cap lloc, sense pressa, gaudint de la conversa, menjant-nos un polo de gel.
No és que fes menys calor, és que no ens molestava tant......
